El paisatge del cap de Creus pot semblar auster: muntanyes pelades, matollars baixos, penya-segats i plantes que apareixen entre les esquerdes de la roca. Però aquesta aparent duresa és precisament allò que el fa excepcional.
Per entendre la flora de Cadaqués cal mirar primer allò que hi ha sota les seves arrels: una geologia extraordinària, transformada durant centenars de milions d'anys i posteriorment esculpida pel mar i la tramuntana.
Una història escrita a la roca
El cap de Creus forma part de la zona axial dels Pirineus i conserva roques molt antigues, originades a partir de materials del Paleozoic.
Durant els grans processos geològics que van transformar aquesta regió, antics sediments van quedar sotmesos a fortes pressions i temperatures i es convertiren en roques metamòrfiques, principalment esquistos i gneis, però també marbres en determinats sectors.
Una de les característiques més espectaculars del cap de Creus és precisament la deformació d'aquestes roques. En alguns indrets els estrats apareixen plegats, ondulats i retorçats, com si la pedra hagués estat modelada quan encara era flexible.
Entre els esquistos foscos apareixen també filons de pegmatita, generalment més clars, que travessen la roca i accentuen visualment aquestes formes.
El resultat és un paisatge on, en pocs metres, podem contemplar processos geològics que van necessitar milions d'anys per produir-se.
Quan l'erosió converteix la roca en escultura
Després arribaren altres escultors: l'aigua, la sal i el vent.
La diferent resistència dels materials davant l'erosió ha anat generant cavitats, superfícies irregulars i formes extraordinàries. En els esquistos són característiques les petites cavitats que poden recordar un niu d'abella, mentre que en altres roques poden desenvolupar-se cavitats més grans conegudes com a tafoni.
És especialment evident al paratge de Tudela, on l'erosió ha produït formes que la imaginació humana ha acabat identificant amb animals i altres figures.
Algunes d'aquestes escultures naturals han adquirit fins i tot nom propi.
I aquesta geologia no és simplement el decorat sobre el qual creixen les plantes. Condiciona directament la vegetació que pot viure-hi.
Créixer contra la tramuntana
Si la roca explica una part de les formes de Cadaqués, la tramuntana n'explica moltes altres.
Les plantes que viuen als sectors més exposats del cap de Creus han de suportar episodis de vent molt intens, sequera estival, sòls escassos i pobres i, a prop del mar, una elevada concentració de sal transportada pels aerosols marins.
En aquestes condicions, créixer molt pot arribar a ser un desavantatge.
Per això trobem vegetació baixa, plantes compactes, fulles petites o resistents i formes arrodonides capaces d'oferir menys superfície al vent i reduir la pèrdua d'aigua.
Un dels exemples més gràfics és el coixí de monja (Astragalus massiliensis), que adopta una forma baixa, densa i arrodonida.
La mateixa força que durant mil·lennis ha contribuït a erosionar les roques ha acabat condicionant també la forma de les plantes que creixen entre elles.
El domini dels matollars
Malgrat que hi ha arbres, els grans boscos no són el paisatge vegetal característic dels voltants de Cadaqués.
Bona part del territori està ocupat per màquies, brolles i matollars mediterranis, amb espècies extraordinàriament ben adaptades a la sequera i al vent.
Hi trobem el llentiscle (Pistacia lentiscus), el càdec (Juniperus oxycedrus), diferents espècies de bruc, estepes i l'argelaga negra, entre moltes altres.
El càdec té, a més, una relació curiosa amb el nom de Cadaqués. Una de les hipòtesis etimològiques proposa que el topònim podria estar relacionat amb l'abundància d'aquesta planta i amb els mots cadaquer o cadaquers. No és, però, una etimologia demostrada: l'origen del nom de Cadaqués continua sent discutit i existeixen altres interpretacions.
Petites flors en un territori difícil
Quan ens acostem a aquesta vegetació aparentment austera descobrim una diversitat que sovint passa desapercebuda des de lluny.
Entre roques i matollars apareixen flors blanques, grogues, rosades i violàcies, moltes de dimensions modestes i perfectament adaptades al clima mediterrani.
Una d'elles és Daucus carota subsp. hispanicus, una planta de la família de les apiàcies que forma grans umbel·les de petites flors blanques. És precisament una de les espècies que podem observar al cap de Creus.
Altres plantes omplen puntualment el paisatge de color i atrauen nombrosos insectes. Les flors i els escarabats que hi trobem damunt recorden que aquesta vegetació, malgrat el seu aspecte resistent i aspre, forma part d'un ecosistema enormement actiu.
Una flora que no existeix enlloc més
La màxima singularitat botànica apareix a les zones més properes al litoral.
Aquí, la combinació de tramuntana, salinitat, roca i condicions climàtiques extremes ha afavorit comunitats vegetals molt especialitzades. La Generalitat considera la vegetació litoral del cap de Creus especialment valuosa i destaca que algunes d'aquestes comunitats no tenen equivalent en altres indrets del litoral català.
Entre les espècies característiques hi trobem l'armèria del Rosselló (Armeria ruscinonensis) i l'ensopeguera (Limonium tremolsii).
Però probablement la planta més excepcional sigui Seseli farrenyi.
Es tracta d'un endemisme del cap de Creus: la seva distribució mundial està restringida a una àrea extraordinàriament petita d'aquest territori. És una espècie protegida i un magnífic exemple de com unes condicions ambientals molt particulars poden donar lloc a formes de vida igualment particulars.
No sempre allò més extraordinari és també allò més visible.
Un paisatge modificat durant segles
Seria un error, però, imaginar les muntanyes que envolten Cadaqués com un territori que sempre ha tingut l'aspecte actual.
Durant segles, les persones també van transformar profundament aquest paisatge.
La necessitat d'obtenir terres cultivables va portar a construir feixes sostingudes per murs de pedra seca, especialment destinades a la vinya i l'olivera. Encara avui, aquests murs recorren les muntanyes i constitueixen una de les petjades més evidents de la relació entre les persones i un territori difícil de cultivar.
L'abandonament progressiu de moltes terres agrícoles va permetre que la vegetació espontània tornés a ocupar-les. Els incendis, el pasturatge i altres activitats humanes han contribuït també a crear el mosaic vegetal que contemplem avui.
Per això, el paisatge actual és el resultat de la geologia, el clima i l'activitat humana superposats durant segles.
Plantes que van arribar de lluny
I encara hi ha una altra capa en aquesta història.
Algunes plantes que avui associem immediatament al paisatge mediterrani no són originàries de la Mediterrània.
És el cas de la figuera de moro (Opuntia), originària d'Amèrica i introduïda a Europa després dels contactes amb el continent americà.
Avui la podem trobar creixent a tocar del mar, entre roques, marges i terrenys secs, fins al punt que la seva silueta s'ha integrat visualment en molts paisatges de la costa.
La seva presència ens recorda que un paisatge no és una fotografia immòbil de la natura: també canvia amb les persones, els cultius, els intercanvis i el pas del temps.
Una bellesa feta de resistència
Potser la millor manera d'entendre la flora de Cadaqués sigui deixar de buscar-hi exuberància.
La seva bellesa és una altra.
És la d'una planta que aconsegueix arrelar en una esquerda. La d'un matoll que creix arran de terra per resistir la tramuntana. La d'una petita espècie que només existeix en aquest racó del món.
I és també la d'unes roques antigues, plegades i deformades, que el vent, la sal i el mar han continuat transformant durant milions d'anys.
Al cap de Creus, roca i vegetació no són dos paisatges diferents. Formen part d'una mateixa història.