La Costa Brava travessa tres comarques —la Selva, el Baix Empordà i l’Alt Empordà— i comprèn 22 municipis del litoral gironí. Dins d’aquests municipis trobem, però, molts altres nuclis de població amb una identitat pròpia, alguns tan coneguts com Calella de Palafrugell, Llafranc, Tamariu, l’Estartit o s’Agaró. Per aquest motiu, parlar del nombre de “pobles de la Costa Brava” pot generar certa confusió: administrativament podem parlar de 22 municipis costaners, però el nombre de pobles, viles i nuclis habitats vinculats al litoral és superior.
D’on prové el nom de Costa Brava?
El nom Costa Brava té més d’un segle d’història. El periodista, poeta i polític Ferran Agulló el va utilitzar com a topònim en l’article Per la Costa Brava, publicat a La Veu de Catalunya el 12 de setembre de 1908.
Agulló descrivia una costa abrupta, rocosa i salvatge, modelada pel Mediterrani. Amb els anys, aquella expressió acabaria identificant internacionalment el litoral gironí i convertint-se en una de les denominacions turístiques més reconegudes de Catalunya.
Els 22 municipis del litoral de la Costa Brava
Administrativament, el litoral gironí inclou 22 municipis, distribuïts entre tres comarques:
- Alt Empordà: Portbou, Colera, Llançà, el Port de la Selva, Cadaqués, Roses, Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador i l’Escala. Baix Empordà: Torroella de Montgrí, Pals, Begur, Palafrugell, Mont-ras, Palamós, Calonge i Sant Antoni, Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, Sant Feliu de Guíxols i Santa Cristina d’Aro. La Selva: Tossa de Mar, Lloret de Mar i Blanes.
Alguns d’aquests municipis inclouen diversos nuclis molt coneguts. Palafrugell, per exemple, engloba Calella de Palafrugell, Llafranc i Tamariu; Torroella de Montgrí inclou l’Estartit; i el municipi de Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró agrupa tres nuclis diferenciats. De fet, aquesta última és la denominació oficial del municipi des del canvi aprovat l’any 2023.
De Blanes a Tossa de Mar: la porta sud de la Costa Brava
Blanes marca tradicionalment l’inici meridional de la Costa Brava. La roca de Sa Palomera, situada entre la platja de Blanes i la de s’Abanell, s’ha convertit simbòlicament en la porta d’entrada al litoral gironí. La vila conserva una profunda tradició marinera i pesquera i és també coneguda pels seus jardins botànics i pel seu paisatge costaner.
Una mica més al nord trobem Lloret de Mar, una de les localitats amb més projecció turística de tota la Costa Brava. El seu desenvolupament hoteler l’ha convertit en una destinació internacional, però el municipi també conserva cales, camins de ronda, patrimoni històric i indrets com els jardins de Santa Clotilde.
Tossa de Mar, en canvi, ofereix una de les imatges històriques més singulars del litoral. La Vila Vella, amb el seu recinte emmurallat al costat mateix del Mediterrani, crea una silueta inconfusible. La combinació entre patrimoni medieval, petites cales, penya-segats i vegetació mediterrània fa de Tossa un dels paisatges més representatius de la Costa Brava.
Sant Feliu, s’Agaró i Platja d’Aro: entre història i Mediterrani
En arribar al Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols representa una Costa Brava estretament relacionada amb el mar, els seus antics oficis i el patrimoni cultural. El conjunt monumental del monestir i la Porta Ferrada conviu amb platges, cales i un litoral rocós recorregut pels camins de ronda.
Al seu costat, s’Agaró mostra una altra manera d’entendre el paisatge mediterrani. La urbanització històrica de s’Agaró i el seu conegut camí de ronda van integrar arquitectura i paisatge en un entorn especialment cuidat.
Platja d’Aro, per la seva banda, és un dels grans centres comercials, hotelers i d’oci de la Costa Brava. La seva extensa platja i la concentració de serveis expliquen bona part de la seva importància turística.
Palamós i la cultura del mar
Més al nord trobem Palamós, una de les poblacions on la relació entre la ciutat i el mar continua sent especialment visible. El seu port pesquer manté viva una activitat que ha condicionat la història, la gastronomia i la identitat local.
La pesca i la cuina marinera formen part inseparable de Palamós, amb la gamba de Palamós convertida en un dels productes gastronòmics més coneguts de la zona. Aquí la Costa Brava no és només paisatge: és també cultura, ofici i forma de vida.
Calella de Palafrugell, Llafranc i Tamariu: l’essència marinera
El municipi de Palafrugell concentra tres dels nuclis costaners més emblemàtics del Baix Empordà: Calella de Palafrugell, Llafranc i Tamariu.
Calella de Palafrugell conserva una imatge profundament mediterrània, amb petites platges, barques, cases blanques i els característics porxos davant del mar. La seva vinculació amb les havaneres forma també part del seu patrimoni cultural.
Llafranc manté un caràcter mariner combinat amb una llarga tradició turística, mentre que Tamariu conserva una escala més reduïda, envoltada de roca i vegetació.
Aquest conjunt permet entendre una de les imatges més reconeixibles de la Costa Brava: la d’un Mediterrani de dimensions humanes, on les cases, les embarcacions, els pins i el mar formen part d’un mateix paisatge.
Begur i les seves cales
Begur representa una Costa Brava més abrupta. El seu nucli històric, presidit per les restes del castell, es troba a l’interior, mentre que el seu terme municipal baixa fins al Mediterrani a través d’un litoral ple de petites badies i cales.
Sa Riera, Sa Tuna i Aiguablava són alguns dels seus indrets més coneguts. Aquí, els penya-segats, els pins i l’aigua creen paisatges que expliquen perfectament l’origen de l’adjectiu “brava”.
Pals, Torroella de Montgrí i l’Estartit: quan el paisatge s’obre
A mesura que avancem cap al nord, el perfil de la costa canvia. L’entorn de Pals combina una extensa platja amb dunes, aiguamolls i paisatge agrícola, mentre que el seu conegut nucli medieval se situa alguns quilòmetres cap a l’interior.
Més al nord, Torroella de Montgrí i el nucli costaner de l’Estartit formen un conjunt de gran valor natural. Davant de l’Estartit emergeixen les Illes Medes, un dels espais marins més emblemàtics del litoral català i un punt de referència per a les activitats relacionades amb el submarinisme i l’observació del medi marí.
L’Escala i Empúries: més de dos mil anys mirant al Mediterrani
L’Escala combina la tradició pesquera amb un dels patrimonis històrics més destacats de la costa catalana. Les seves anxoves formen part de la seva identitat gastronòmica, però la seva importància va molt més enllà.
Al costat mateix del mar es troben les restes d’Empúries, on grecs i romans van deixar una empremta extraordinària. Pocs llocs de la Costa Brava permeten observar d’una manera tan directa la relació entre Mediterrani, paisatge i història.
Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador i la badia de Roses
El gran golf de Roses introdueix un paisatge molt diferent del de les cales rocoses del Baix Empordà. Aquí apareixen platges molt més llargues i zones humides d’un enorme valor ecològic.
Sant Pere Pescador destaca per les seves extenses platges i pel paisatge de la desembocadura del Fluvià, mentre que Castelló d’Empúries combina un important conjunt històric amb el nucli costaner d’Empuriabrava, caracteritzat per la seva gran xarxa de canals.
Entre tots dos municipis s’estén part del paisatge dels Aiguamolls de l’Empordà, que recorda que la Costa Brava no està formada únicament per penya-segats i cales, sinó també per dunes, llacunes, desembocadures i planes humides.
Roses, la gran porta del cap de Creus
Roses ocupa un emplaçament privilegiat al nord de la seva extensa badia. És una població amb una llarga història mediterrània i un important pes turístic, pesquer i nàutic.
La seva Ciutadella, el port, les platges i la proximitat del cap de Creus expliquen la seva rellevància. A partir de Roses el paisatge comença a transformar-se de nou: la costa es torna progressivament més rocosa, mineral i exposada a la tramuntana.
I és precisament aquí on ens acostem a un dels territoris més personals de tota la Costa Brava.
Cadaqués: un paisatge amb identitat pròpia
Cadaqués és difícil de confondre amb qualsevol altre poble del Mediterrani.
Protegit per les muntanyes del cap de Creus, el poble apareix davant d’una badia natural com una successió de cases blanques que ascendeixen des del mar fins a l’església de Santa Maria.
Durant molt de temps, el seu aïllament geogràfic va contribuir a preservar-ne una personalitat particular. Les comunicacions terrestres amb la resta de l’Empordà no han estat mai senzilles, i el mar va tenir durant segles un paper essencial en la vida dels seus habitants.
El resultat és una vila profundament vinculada al Mediterrani, on els carrers empedrats, les façanes blanques, les petites platges de pedra, les barques i el perfil de les muntanyes formen un conjunt d’una extraordinària coherència paisatgística. Patrimoni Cultural de la Generalitat descriu precisament aquest passat de poble pesquer aïllat i la seva posterior atracció sobre artistes i visitants.
El cap de Creus: roca, mar i tramuntana
Una part fonamental de la singularitat de Cadaqués s’explica pel territori que l’envolta.
El cap de Creus és l’extrem més oriental de la península Ibèrica i dona nom al Parc Natural del Cap de Creus, el primer parc natural marítim-terrestre de Catalunya. El litoral del municipi és predominantment rocós i està format per nombroses petites cales i platges, moltes de còdols.
La tramuntana, el vent, la sal i l’erosió han modelat durant segles unes formes geològiques sorprenents. En determinats punts, les roques semblen escultures naturals. Aquest paisatge no actua simplement com a teló de fons de Cadaqués: forma part de la seva identitat.
És aquesta relació tan estreta entre arquitectura, geologia, vegetació i mar la que fa que el poble tingui una atmosfera tan particular.
Portlligat i Salvador Dalí
No es pot explicar Cadaqués sense parlar de Salvador Dalí.
A la petita badia de Portlligat, molt a prop del centre de Cadaqués, Dalí va trobar un paisatge que acabaria profundament relacionat amb la seva obra i la seva vida.
L’any 1930 va adquirir una petita barraca de pescadors. Amb el temps, ell i Gala van anar incorporant altres construccions fins a crear la peculiar casa que coneixem avui. Portlligat va acabar convertint-se en un dels principals espais de vida i treball de l’artista. La mateixa Fundació Gala-Salvador Dalí explica la importància essencial que aquest paisatge va tenir en la seva trajectòria.
Però Cadaqués va atraure molts altres artistes i intel·lectuals durant el segle XX. La seva llum, el paisatge geològic del cap de Creus, el mar i el seu cert aïllament van contribuir a crear al voltant del poble una intensa atmosfera cultural.
Cadaqués més enllà de Dalí
Reduir Cadaqués únicament a Salvador Dalí seria, però, quedar-se amb una part de la seva història.
La singularitat de la vila es troba també en la seva arquitectura popular, en les antigues cases vinculades a famílies de navegants, en l’església de Santa Maria dominant el perfil urbà, en els petits carrerons que baixen fins al mar i en una costa que obliga constantment a adaptar-se al relleu.
Cadaqués transmet una sensació poc habitual: la d’un poble que no sembla haver estat simplement construït davant d’un paisatge, sinó dins del paisatge.
Les cases s’adapten als desnivells. Els carrers segueixen la topografia. Les finestres busquen el mar. La roca entra visualment al poble i l’arquitectura blanca contrasta amb els tons grisos, ocres i blaus de l’entorn.
Potser és aquí on rau bona part de la seva força.
El Port de la Selva, Llançà, Colera i Portbou: el final més septentrional
La Costa Brava continua més enllà de Cadaqués.
A l’altra banda del massís del cap de Creus trobem el Port de la Selva, una vila marinera situada en una gran badia i envoltada pel paisatge muntanyós del nord del parc natural.
Més amunt, Llançà combina diferents platges i cales amb un nucli urbà de forta tradició marinera. Colera, més petita, conserva una escala íntima entre les muntanyes i el mar.
Finalment arribem a Portbou, l’últim municipi de la Costa Brava abans de la frontera francesa. La seva geografia entre muntanyes va condicionar profundament la seva història, especialment amb l’arribada del ferrocarril. Portbou conserva també una important dimensió cultural associada a la memòria del filòsof Walter Benjamin, que hi va morir l’any 1940.
Aquí acaba administrativament la Costa Brava catalana, però el paisatge mediterrani continua cap al nord per la costa del Rosselló.
Una costa, molts paisatges
Parlar de la Costa Brava com si fos un únic paisatge seria simplificar-la.
Al sud trobem la vegetació i els penya-segats de la Selva; al Baix Empordà apareixen cales, pobles mariners i camins de ronda; més al nord, les planes, dunes i aiguamolls obren el paisatge al voltant del golf de Roses; i finalment el cap de Creus transforma la costa en un univers mineral dominat pel vent, la roca i el mar.
Al llarg dels seus aproximadament 220 quilòmetres, la Costa Brava reuneix 22 municipis costaners i unes 245 platges i cales, a més d’un nombre considerable de pobles, barris marítims i petits nuclis que donen personalitat pròpia a cada tram del litoral.
Blanes representa la porta d’entrada; Tossa de Mar, el patrimoni medieval davant del Mediterrani; Sant Feliu de Guíxols, la història marítima; Platja d’Aro i Lloret, el desenvolupament turístic; Palamós, la cultura pesquera; Calella de Palafrugell, Llafranc i Tamariu, la memòria marinera; Begur, les cales i el paisatge abrupte; l’Estartit, la porta a les Illes Medes; l’Escala, la unió entre mar, pesca i arqueologia; Roses, la gran badia; i Cadaqués, la trobada gairebé perfecta entre natura, arquitectura i creació artística.
I potser és precisament Cadaqués qui permet comprendre una de les grans qualitats de tota la Costa Brava: el paisatge no és només allò que s’observa, sinó un element que condiciona la manera de construir, de viure i de relacionar-se amb el Mediterrani.
Des de Sa Palomera, a Blanes, fins a les muntanyes que envolten Portbou, la Costa Brava és la suma de molts paisatges diferents units per un mateix fil: el mar, la roca, la cultura i la vida mediterrània.