Entre el mar i una terra difícil

Quan es contempla Cadaqués des del mar, la població sembla pertànyer completament al món mariner: barques, cases blanques, pescadors i petites cales. Tanmateix, durant segles els seus habitants no van viure únicament del mar. També van haver de conquerir una terra abrupta, seca i pedregosa per conrear vinyes i oliveres.

L’aïllament geogràfic de Cadaqués, separat de la plana empordanesa per la muntanya del Pení, va obligar els seus habitants a combinar diferents formes de subsistència. Pescaven, navegaven i comerciaven, però també conreaven tot allò que podia adaptar-se al vent, a l’escassetat d’aigua i als sòls pobres.

Un document de 1030 ja esmenta la presència de vinyes, pescadors, ports i cales a la península del cap de Creus. No permet precisar quan va començar el conreu sistemàtic de l’olivera, però demostra que l’agricultura formava part de la vida local des de l’edat mitjana.

L’olivera era especialment adequada per a aquell territori: resisteix la sequera, arrela en sòls poc profunds i tolera les dures condicions mediterrànies. Tot i així, plantar-la als pendents de Cadaqués exigia una feina enorme.

La civilització de les parets seques

La muntanya no oferia superfícies planes per conrear. Per aconseguir-les, generacions de cadaquesencs van construir quilòmetres de murs amb fragments de pissarra local, col·locats els uns sobre els altres sense ciment ni argamassa.

Aquests murs formaven les feixes o terrasses agrícoles, anomenades també travesseres en la parla local. Permetien retenir la terra fèrtil, frenar l’erosió, canalitzar l’aigua i crear petites superfícies on plantar vinyes i oliveres.

Al costat de les terrasses es van aixecar barraques per guardar eines i refugiar-s’hi, escales, dipòsits d’aigua, pous, camins i clopers, munts formats amb les pedres sobrants. El resultat va ser una arquitectura rural completa, construïda gairebé exclusivament amb la pedra extreta del mateix terreny.

Josep Pla va anomenar aquest sistema la «civilització de les parets seques». El territori que avui contemplem com un paisatge natural va ser, durant segles, una construcció col·lectiva feta pedra a pedra.

Primer les vinyes, després les oliveres

Durant bona part dels segles XVIII i XIX, la vinya va ser, juntament amb la pesca, una de les activitats econòmiques fonamentals de Cadaqués. Moltes de les terrasses que avui associem a les oliveres es van construir inicialment per plantar-hi ceps.

La situació va canviar amb l’arribada de la fil·loxera. La plaga va entrar a Catalunya per l’Alt Empordà el 1879 i va arribar a Cadaqués cap al 1883, destruint bona part de les vinyes. El cop va ser especialment greu perquè conrear aquells vessants exigia molt d’esforç i oferia rendiments limitats.

Algunes vinyes es van replantar, però altres terrasses van passar a ocupar-se amb oliveres, més resistents i longeves. Els olivassos —paraula cadaquesenca que designa un oliverar o un indret plantat d’oliveres— es van estendre sobre antigues superfícies dedicades a la vinya.

Les oliveres no van substituir completament la vinya, però durant la primera meitat del segle XX es van convertir en una part essencial del paisatge agrícola de Cadaqués.

Un oli escàs i molt apreciat

El conreu no estava destinat només al consum familiar. Durant el segle XIX hi va haver a Cadaqués activitats relacionades amb l’elaboració d’oli, juntament amb fàbriques de salaó, aiguardent, vinagre i sabó.

La tradició oral recorda que hi va arribar a haver quatre trulls o molins d’oli al poble. Durant la collita, les famílies hi portaven les olives i esperaven mentre es trituraven i es premsaven. El fred de l’hivern, l’olor de la pasta d’oliva i la preparació de l’allioli formaven part d’una mateixa escena comunitària. Actualment ja no queda cap molí d’oli actiu dins de Cadaqués.

L’oli local va arribar a assolir una reputació notable. Josep Pla el considerava un dels millors del país. El seu caràcter s’atribuïa a les difícils condicions en què creixien els arbres: poca terra, vent, sequedat i fred. Aquestes circumstàncies reduïen la quantitat d’olives, però en podien concentrar el sabor.

La «llei de Cadaqués»

Entre les varietats conreades destaca la verdal, coneguda també com a llei de Cadaqués. És una varietat tradicional estretament vinculada a Cadaqués i al Port de la Selva i està reconeguda dins la Denominació d’Origen Protegida Oli de l’Empordà.

Al seu costat hi ha varietats empordaneses com l’argudell i la corivell, a més d’oliveres desenvolupades o empeltades sobre ullastres, les oliveres silvestres de la zona.

L’expressió llei de Cadaqués dona a l’arbre una identitat especialment local. No es tracta únicament d’una olivera conreada al municipi, sinó d’una varietat el nom mateix de la qual conserva la memòria del territori.

Els dolls i el transport de l’oli

L’oli era present en la vida quotidiana de maneres que avui poden resultar sorprenents. Els coneguts dolls de Cadaqués, normalment associats al transport d’aigua, també es podien utilitzar per portar oli.

Les dones transportaven aquests grans recipients verds sobre el cap. Quan eren buits, podien col·locar-los lleugerament inclinats; quan contenien aigua o oli, els havien de mantenir verticals. Es conserven fotografies antigues que documenten aquest costum.

El doll, les oliveres, l’allioli, els molins i les parets seques pertanyien a un mateix sistema domèstic i agrícola. L’oli no era només un ingredient: era el resultat del treball familiar i una part important de l’economia local.

La gran gelada de 1956

L’esdeveniment que va canviar definitivament els oliverars de Cadaqués va ser l’extraordinària onada de fred del febrer de 1956.

Les temperatures van baixar bruscament i moltes branques i troncs es van esquerdar en congelar-se la saba. Nombroses oliveres van morir o van quedar tan malmeses que es van haver de tallar. Els olivassos que cobrien les antigues terrasses van passar a tenir una presència molt més testimonial.

La gelada va ser un cop decisiu, però no l’única causa de l’abandonament. L’agricultura tradicional ja travessava una crisi: treballar manualment en terrasses estretes era costós, la mecanització resultava gairebé impossible i molts joves buscaven feines més estables.

Al mateix temps, el turisme i la construcció van començar a oferir noves oportunitats econòmiques. Els antics oliverars es van anar cobrint a poc a poc de matollar i vegetació espontània.

Un paisatge abandonat que no va desaparèixer

Tot i que moltes oliveres es van deixar de conrear, les estructures del paisatge van romandre. Els murs van continuar dibuixant línies horitzontals a les muntanyes i nombrosos arbres van rebrotar des de les arrels o van sobreviure entre la vegetació.

En molts indrets encara es pot reconèixer l’organització agrícola anterior: terrasses esglaonades, camins delimitats per pedra, barraques, oliveres retorçades i parcel·les envaïdes per la malesa. L’entorn pot semblar natural, però conserva pertot arreu les empremtes del treball humà.

L’abandonament també va tenir conseqüències ambientals. Sense manteniment, alguns murs s’ensorren, es perd la terra acumulada durant generacions i augmenta la continuïtat del matollar, fet que afavoreix la propagació dels incendis.

Recuperar les oliveres és recuperar el paisatge

En les darreres dècades s’ha produït una recuperació moderada del conreu de la vinya i de l’olivera al cap de Creus. Les terrasses agrícoles i la pedra seca són reconegudes com un dels principals valors històrics i paisatgístics de la zona.

Aquesta recuperació no pretén tornar a una producció massiva. Conrear a Cadaqués continua sent difícil i poc mecanitzable. El seu valor rau a conservar varietats locals, mantenir murs i camins, reduir el risc d’incendi, recuperar petites produccions d’oli i transmetre coneixements agrícoles que estaven desapareixent.

L’oli obtingut continua sent escàs i molt lligat al consum local, però ha recuperat interès com a producte amb identitat pròpia.

Les oliveres en la mirada dels artistes

Els oliverars i les parets seques també formen part del Cadaqués contemplat per escriptors i pintors. Josep Pla hi va trobar l’expressió de l’esforç pacient de generacions senceres. Salvador Dalí va incloure camins, terrasses i murs de pissarra en nombrosos paisatges de joventut, com a part inseparable de l’entorn de Portlligat.

No eren simples elements decoratius. Aquelles línies de pedra donaven ordre i escala a un territori aspre. Les oliveres aportaven el to verd grisós que connectava les cases blanques amb la foscor de la pissarra i el blau del mar.

Aquesta relació cromàtica es pot interpretar com una part del bon gust popular de Cadaqués. No demostra que el verd dels porticons o dels dolls procedeixi de les oliveres, però mostra com el poble va anar construint una paleta pròpia: blanc de calç, verd fosc, gris de pedra i blau mediterrani.

La memòria agrícola de Cadaqués

La imatge actual de Cadaqués està profundament associada al mar i a l’art, però darrere del poble continua existint un altre Cadaqués: el de les famílies que van aixecar murs pedra a pedra, van plantar vinyes, van cuidar oliveres i van transportar aigua i oli en grans recipients de ceràmica.

Les oliveres expliquen com va sobreviure una comunitat en una terra difícil. També ajuden a comprendre per què el paisatge de Cadaqués és tan diferent del d’altres pobles costaners. La muntanya que avui sembla feréstega no va ser sempre un espai abandonat; va ser una construcció col·lectiva, conreada i ordenada durant segles.

Per això, recuperar una olivera o restaurar una paret seca no significa únicament conservar un arbre o reparar un mur. Significa mantenir visible una part essencial de la història de Cadaqués.