Abans de convertir-se en un dels pobles més coneguts de la Costa Brava, Cadaqués ja posseïa allò que tants artistes buscaven: una llum canviant, un paisatge mineral difícil de trobar en altres llocs, una badia recollida i una vida quotidiana marcada pel mar. El seu prolongat aïllament per terra va contribuir, a més, a preservar una arquitectura, uns costums i una personalitat pròpies.
No existeix un registre complet de totes les persones vinculades a l'art que van passar per Cadaqués. Algunes van romandre durant dècades; d'altres van fer una visita breu que va deixar una petjada inesperada. Aquesta selecció reuneix les figures més rellevants i millor documentades, evitant convertir la història cultural del poble en una simple acumulació de noms.
Cadaqués no va ser únicament un escenari bonic on van arribar persones famoses. El poble va tenir una participació activa en aquella història. Alguns artistes van acudir per treballar, però molts d'altres van arribar buscant tranquil·litat, llibertat o una forma de vida allunyada de les obligacions de París, Barcelona, Londres o Nova York. Tot i que inicialment no pretenien crear, el paisatge i la convivència van acabar entrant en les seves obres.
Eliseu Meifrén: Cadaqués abans de les avantguardes
Un dels primers grans pintors moderns que va mantenir una relació continuada amb Cadaqués va ser Eliseu Meifrén. El 1886 es va traslladar al poble amb la seva família i, posteriorment, va adquirir una casa a Portlligat, on va passar llargues temporades fins pocs anys abans de la seva mort.
Meifrén va pintar nombroses marines i vistes de Cadaqués. La seva importància rau en haver entès el paisatge com un tema artístic amb entitat pròpia molt abans que el nom del poble quedés associat al surrealisme. En les seves pintures, el mar, les cases blanques i els canvis atmosfèrics no són un decorat, sinó el veritable motiu de l'obra.
La família Pichot i el primer cercle artístic
Entre finals del segle XIX i començaments del XX, la família Pichot va convertir la seva casa d'Es Sortell en un singular lloc de trobada. Ramon Pichot era pintor, mentre que diversos dels seus germans estaven relacionats amb la música i l'òpera. En aquella casa es barrejaven pintura, concerts, converses, menjars i excursions per la costa.
L'ambient no tenia el caràcter formal d'una acadèmia. Era una forma de cultura viscuda dins de la casa i compartida amb els convidats. Per les tertúlies dels Pichot van passar figures destacades del modernisme, entre elles Santiago Rusiñol i l'escultor Manolo Hugué, per a qui aquelles reunions van formar part dels seus primers ambients artístics.
La influència de Ramon Pichot va resultar especialment important per al jove Salvador Dalí. Va ser a través de les seves pintures com Dalí va descobrir l'impressionisme, visible en molts dels paisatges i marines que va realitzar durant la seva primera etapa.
1904: Eugeni d'Ors i Lídia de Cadaqués
El 1904, l'escriptor i filòsof Eugeni d'Ors va fer una breu estada a Cadaqués i es va allotjar a casa de Lídia Noguer, pescatera i patrona d'hostes.
Aquella trobada va tenir una conseqüència insòlita. Lídia va desenvolupar una intensa fascinació per l'escriptor i, quan d'Ors va publicar La ben plantada el 1911, va arribar a identificar-se amb Teresa, la protagonista del llibre. També interpretava els articles que l'autor publicava a la premsa com a missatges personals dirigits a ella.
La seva personalitat va impressionar posteriorment a Dalí, Lorca i Buñuel. Anys després, d'Ors va reconstruir la seva història en un llibre il·lustrat per Salvador Dalí. Una visita breu va acabar formant part de la mitologia cultural de Cadaqués.
1910: Picasso i la geometria del paisatge
L'estiu de 1910, Pablo Picasso va arribar a Cadaqués acompanyat per Fernande Olivier i pel seu amic Ramon Pichot. Allà va coincidir amb el pintor francès André Derain i va tornar a trobar-se amb Eugeni d'Ors.
L'estada es va produir en un moment decisiu de la seva investigació cubista. Les cases escalonades, les muntanyes i les formes rocoses de l'entorn van aparèixer en les seves pintures transformades en plans i volums geomètrics. El paisatge de Cadaqués semblava oferir-li una estructura natural que podia descompondre i reconstruir mitjançant la pintura.
El Museu Picasso considera aquell estiu una experiència clau per al desenvolupament de la seva obra. Cadaqués no apareix en aquells quadres com una població pintoresca, sinó com una arquitectura mineral reduïda a formes essencials.
Salvador Dalí: un paisatge convertit en món interior
Tot i que Salvador Dalí va néixer a Figueres, Cadaqués va ser el paisatge fonamental de la seva infància i de la seva formació artística. Durant els estius va pintar la seva família, la badia, les barques, les cases i els camins dels voltants. Molt abans de convertir-se en surrealista, ja havia desenvolupat una relació profunda amb aquell territori.
El 1930, Dalí es va instal·lar amb Gala en una petita barraca de pescadors de Portlligat, una construcció d'amb prou feines vint-i-dos metres quadrats i sense electricitat. Durant els quaranta anys següents van anar adquirint i connectant altres barraques fins a formar una casa laberíntica, orgànica i completament personal.
Portlligat es va convertir en residència, taller i observatori. La llum, les roques i l'horitzó del cap de Creus apareixen repetidament en la seva obra, de vegades recognoscibles i d'altres transformats en figures, cossos o espais imaginaris. Dalí no va utilitzar Cadaqués com un fons: va convertir la seva geografia en una part del seu llenguatge artístic.
Federico García Lorca: poesia davant del mar
Federico García Lorca va visitar Cadaqués l'abril de 1925, convidat per la família Dalí. Durant la seva estada va llegir davant ells Mariana Pineda, que acabava de terminar, i posteriorment va tornar a llegir-la a la notaria del pare de Dalí, a Figueres.
La convivència entre Lorca i Dalí va ser artística i personal. Van conversar, dibuixar, passejar i compartir projectes. Després d'aquella primera estada, Lorca va començar a treballar en l'Oda a Salvador Dalí. Va tornar al poble el 1927, coincidint amb els preparatius de l'estrena de Mariana Pineda, els decorats de la qual havien estat encarregats al pintor.
Les fotografies preses durant aquells estius mostren a tots dos al costat del mar, encara joves i allunyats de la solemnitat amb la qual serien contemplats posteriorment.
Luis Buñuel: el surrealisme escrit a Cadaqués
A finals de la dècada de 1920, Luis Buñuel va passar una intensa setmana a Cadaqués treballant amb Dalí. D'aquella convivència va néixer el projecte de Un chien andalou, una de les pel·lícules fonamentals del cinema surrealista.
Ambdós van decidir construir el guió evitant qualsevol explicació racional de les imatges. Els somnis, les associacions inesperades i l'impacte visual van substituir la narració convencional. L'aïllament de Cadaqués va proporcionar l'espai adequat per desenvolupar aquella forma de treballar.
Buñuel va tornar el 1930 durant el rodatge de L'âge d'or. En aquells dies va filmar també Menjant garotes, un petit curtmetratge domèstic en el qual apareixen el pare i la tia de Dalí menjant eriçons de mar a la casa familiar. L'escena conserva una cosa especialment cadaquesenca: una activitat quotidiana transformada, gairebé sense proposar-s'ho, en document artístic.
L'estiu de 1929: Gala, Éluard i Magritte
L'agost de 1929 va arribar a Cadaqués un grup vinculat al surrealisme parisenc. El formaven el poeta Paul Éluard, la seva esposa Gala, la seva filla Cécile, el pintor René Magritte, Georgette Magritte i l'escriptor i galerista Camille Goemans.
La visita va canviar de manera definitiva la vida de Dalí i Gala. Durant aquells dies es va iniciar la relació entre tots dos. Gala va romandre al costat del pintor i es va convertir amb el temps en la seva companya, administradora, col·laboradora i principal impulsora.
La trobada va tenir lloc entre les roques, els camins i les cales de Cadaqués. Un dels episodis més decisius de la biografia de Dalí no va ocórrer en una galeria de París, sinó durant un estiu en un petit poble de pescadors.
Josep Pla: el paisatge humà
El 1946, Josep Pla va viure a Cadaqués i va escriure allà, entre 1946 i 1947, el llibre que va dedicar al poble.
La seva mirada va ser diferent de la dels pintors i surrealistes. Pla va observar el clima, la pesca, el menjar, les converses, el caràcter dels veïns i la relació entre el paisatge i la vida quotidiana. En lloc de convertir Cadaqués en una fantasia, va intentar comprendre com aquell territori havia modelat els seus habitants.
El seu llibre constitueix una de les descripcions més importants del Cadaqués anterior a l'expansió turística.
Man Ray i Marcel Duchamp: una segona avantguarda
Durant els anys centrals del segle XX, Cadaqués va rebre una nova generació internacional. Man Ray va passar temporades considerables al poble, encara que va ser Marcel Duchamp qui va establir una relació més continuada amb la vida local.
Des dels anys cinquanta fins a la seva mort el 1968, Duchamp passava aproximadament tres mesos cada estiu a Cadaqués. No acudia buscant reconeixement ni activitat pública. Es presentava com un respirateur: algú que volia respirar, pensar i mantenir-se apartat de les obligacions del món artístic.
Al poble era conegut sobretot com a jugador d'escacs. Cada tarda baixava al bar Melitón per trobar contrincants entre els veïns i els pescadors. No obstant això, Cadaqués també va acabar entrant físicament en la seva obra: una porta antiga trobada als voltants va ser enviada a Nova York i incorporada a la seva instal·lació secreta Étant donnés.
John Cage, Richard Hamilton i l'art com a joc
La presència de Duchamp va atreure altres artistes. Des de començaments dels anys seixanta, el compositor John Cage i l'artista britànic Richard Hamilton van viatjar diverses vegades a Cadaqués.
Cage acudia per visitar Duchamp i jugar als escacs amb ell, encara que la superioritat del mestre feia que moltes partides acabessin disputant-se amb la seva esposa, Teeny. La tranquil·litat del poble encaixava especialment bé amb el seu interès per l'atzar, el silenci i els esdeveniments quotidians.
Hamilton va acabar comprant una casa. Navegava, descansava i desenvolupava idees que després continuava a Anglaterra. Considerava Cadaqués una mena de laboratori. Allà va iniciar treballs i va realitzar projectes conjunts amb l'artista suís Dieter Roth, demostrant que el poble ja no inspirava únicament paisatges: també podia generar experimentació, humor i art conceptual.
Antoni Pitxot i les pedres del cap de Creus
Durant els anys seixanta es va instal·lar definitivament a Cadaqués Antoni Pitxot, membre de la família Pichot i un dels col·laboradors més propers de Dalí.
El paisatge mineral del cap de Creus va condicionar profundament la seva pintura. Pitxot recollia i disposava pedres fins a descobrir-hi rostres, figures i escenes mitològiques, que posteriorment traslladava al llenç. En les seves obres, la pedra no representa simplement el paisatge: es converteix en personatge.
La seva pintura demostra fins a quin punt la geologia de Cadaqués podia convertir-se en un mètode de creació.
Bombelli, Harnden i la Galeria Cadaqués
A començaments dels anys seixanta, els arquitectes Peter Harnden i Lanfranco Bombelli van escollir Barcelona i Cadaqués com a bases de treball. Van construir habitatges moderns respectant l'escala, els volums blancs i la sobrietat de l'arquitectura local.
El 1973, després de la mort de Harnden, Bombelli va preparar una carpeta de serigrafies per recaptar fons destinats a condicionar la part del cementiri on havia de ser enterrat el seu amic. Va instal·lar l'exposició al magatzem d'una antiga fàbrica de salaó. La iniciativa va tenir tant d'èxit que aquell espai improvisat es va transformar en la Galeria Cadaqués.
La galeria va portar al poble obres de Duchamp, Hamilton, John Cage, Joseph Beuys, David Hockney, Jasper Johns i Dieter Roth, entre d'altres. No tots ells van residir o van visitar necessàriament Cadaqués, però els seus treballs van trobar allà un dels primers espais espanyols oberts a les avantguardes internacionals.
També va acollir experiències que desbordaven el format tradicional d'una exposició. Antoni Muntadas va desenvolupar Cadaqués Canal Local, un experiment pioner de televisió comunitària en què els veïns es van convertir en protagonistes i espectadors. Antoni Miralda va portar al poble accions participatives en què art, festa i vida quotidiana es confonien.
Un lloc on l'art podia formar part de la vida
La història artística de Cadaqués no pot explicar-se únicament com una successió de visitants il·lustres. El poble oferia una cosa que les grans ciutats no podien proporcionar amb facilitat: aïllament sense soledat, llibertat sense programa i una convivència directa entre artistes, pescadors, veïns i estiuejants.
Els creadors no sempre acudien amb la intenció de produir una obra. Anaven a navegar, conversar, jugar als escacs, menjar eriçons, passejar entre les roques o contemplar el mar. No obstant això, precisament aquesta absència d'obligacions permetia que apareguessin noves idees.
Cadaqués va anar passant del paisatgisme de Meifrén al modernisme dels Pichot; del cubisme de Picasso a l'univers de Dalí; de la poesia de Lorca al cinema de Buñuel; dels escacs de Duchamp a la música experimental de Cage i a les accions participatives de Muntadas.
L'extraordinari és que tots aquests corrents van poder conviure sense esborrar la identitat del poble. Cada artista va trobar un Cadaqués diferent, però cap va aconseguir esgotar-lo. El lloc va romandre reconeixible i, al mateix temps, va ser capaç de transformar-se en pintura, poesia, cinema, arquitectura, música i experimentació.
Per això, Cadaqués no ha d'entendre's únicament com un poble freqüentat per artistes. Va ser —i continua sent— un paisatge capaç de modificar la mirada de qui arriba fins a ell.