No es tracta d’una paleta uniforme, sinó d’una combinació viva que varia segons l’època, el tipus d’habitatge i la zona del poble. Les cases senzilles del nucli tradicional, les construccions del front marítim i els habitatges modernistes incorporen el color de maneres diferents, i conformen una identitat visual més variada del que suggereix la imatge convencional dels pobles mediterranis.

Entre tots aquests matisos, el verd fosc posseeix una força especialment recognoscible. La seva presència reiterada en portes i porticons s’uneix a la seva relació amb el doll, el recipient tradicional vidriat de color verd que s’utilitzava per recollir i transportar aigua i que va acabar convertint-se en un dels símbols més característics de Cadaqués. El blau, per la seva banda, evoca el paisatge marítim i adquireix una rellevància especial en algunes construccions modernistes, mentre que els vermells, els granats i els tons terrosos aporten contrast i recorden la tradició ceràmica de l’Empordà.

Més enllà del tòpic mediterrani del blanc i el blau

La combinació del blanc i el blau s’ha convertit en una imatge genèrica dels pobles costaners mediterranis, tot i que mai no va ser una norma comuna a tota la conca. Cada localitat va desenvolupar solucions pròpies a partir dels seus materials, els seus oficis, els seus contactes comercials i les transformacions successives dels seus edificis. Cadaqués comparteix el blanc de moltes arquitectures litorals, però la seva identitat visual és més complexa i menys uniforme.

L’aïllament històric de la població va contribuir a conservar trets propis —des de la parla i els costums fins a determinades formes de construcció—, però no va donar lloc a una paleta completament tancada. El nucli tradicional, els habitatges senzills dels pescadors i les cases modernistes del front marítim pertanyen a èpoques i contextos diferents; per aquest motiu, no s’han d’interpretar com si haguessin respost a una única norma cromàtica.

El blanc: la base veritablement predominant

Les fonts patrimonials descriuen Cadaqués a través de les seves façanes emblanquinades o encalades, els carrers inclinats, la pedra i el paisatge d’oliveres. La imatge general del poble neix, per tant, del contrast entre una gran superfície blanca i una sèrie d’elements menors acolorits.

L’encalcinat no era únicament decoratiu. En la construcció tradicional, les capes de cal actuaven com un acabat protector dels murs, reduïen la penetració de la pluja i afavorien l’assecat dels materials permeables. De la mateixa manera, les fusteries exteriors necessitaven una pintura periòdica que protegís la fusta de les condicions climàtiques. Aquesta funció explica que les façanes i els porticons es mantinguessin i es repintessin, però no demostra per si sola per què es triava un color concret.

Predomina el verd, el blau o el vermell?

La resposta més rigorosa és que, després del blanc, no es pot establir un guanyador. El verd fosc apareix amb freqüència en portes, grans portals i porticons; el blau —des del cobalt fins al turquesa— és molt visible en façanes i fusteries i s’ha convertit en un color especialment fotogènic; el vermell, el granat i els ocres funcionen com a contrapunts més càlids, presents en portes, motllures, ceràmiques i detalls d’alguns edificis.

La percepció també varia segons la zona observada. A les cases més sòbries pot destacar el verd profund, mentre que al passeig marítim i en l’arquitectura modernista criden l’atenció els blaus i les composicions policromades. A més, les restauracions i els repintats successius impedeixen considerar l’aspecte actual com una fotografia intacta d’una única època.

El verd i el doll: una relació documentada

L’argument més sòlid per considerar el verd un color identitari de Cadaqués no es troba en una suposada ordenança sobre els porticons, sinó en el doll de Cadaqués. El Museu del Càntir el descriu com un recipient amb broc i tres nanses, completament vidriat de color verd, característic de Cadaqués i fabricat originàriament a Figueres. Servia per recollir i transportar l’aigua, i la seva morfologia permetia portar-lo sobre el cap i abocar-ne el contingut amb comoditat.

La documentació especialitzada afegeix que, quan van cessar els darrers tallers figuerencs al començament de la dècada de 1970, alguns terrissaires de la Bisbal van continuar produint-lo. Convé, per tant, precisar-ne la cronologia: Figueres va ser el centre de producció tradicional, mentre que la Bisbal en va prendre el relleu en una època més recent.

El verd del doll no procedia de la mateixa pintura que s’utilitzava sobre la fusta. Era un acabat ceràmic vidriat. El Terracotta Museu explica que la ceràmica tradicional de la Bisbal utilitzava una paleta de tons de palla, vermells i verds, i que el verd s’obtenia incorporant òxid de coure al vernís. Les portes i els dolls compartien, per tant, una proximitat cromàtica, però no material ni tècnica.

El blau: modernisme, mar i representació visual

El blau posseeix una altra mena de força simbòlica. S’associa immediatament amb el mar i el cel, però a Cadaqués també compta amb un exemple arquitectònic excepcional: la Casa Serinyana o Casa Blaua, construïda entre 1913 i 1915. La seva denominació confirma que el blau no és una incorporació turística recent, sinó un color amb presència històrica en l’arquitectura local.

Les fonts oficials assenyalen que diverses cases modernistes del front marítim van ser promogudes per cadaquesencs enriquits a Amèrica i que algunes es van inspirar en l’arquitectura cubana. Aquesta influència es percep en la riquesa dels colors vius i en la vistositat dels materials. El blau hi assoleix una presència ornamental molt marcada, però no s’ha de projectar sobre totes les cases del poble com si hagués existit una obligació general de pintar-les de blau.

El vermell, la terracota i els accents càlids

El vermell i el granat són menys dominants en la imatge panoràmica, però són importants per comprendre la varietat local. Apareixen en fusteries, motllures, flors, peces ceràmiques i tons de terra. La terrissa tradicional de l’Empordà combinava precisament els verds amb els vermells i els grocs palla, de manera que la cultura material de la zona mai no va ser monocroma.

En l’arquitectura modernista, els tons càlids també equilibren els blaus i els verds. No sembla correcte atribuir-los una única causa: poden procedir de la ceràmica, dels pigments disponibles, del gust del propietari, d’influències arribades d’Amèrica o de restauracions posteriors. El que està documentat és la voluntat colorista d’una part d’aquests habitatges, no una jerarquia fixa entre els colors.

De la funció al gust popular

La pintura protegia la fusta, els porticons regulaven la llum, la calor i el vent, i la cal preservava els murs. Tanmateix, la repetició d’aquestes solucions va produir alguna cosa més que una resposta pràctica: va crear una estètica col·lectiva. El blanc servia de fons comú; la pedra grisa arrelava el poble al terreny, i el verd, el blau i el vermell hi introduïen ritme, contrast i personalitat.

La relació del verd amb les oliveres i la vegetació del cap de Creus pot resultar visualment convincent, però s’ha d’entendre com una lectura estètica del paisatge, no com una causa històrica demostrada. El mateix passa amb l’associació del blau amb el mar: ajuda a explicar la nostra percepció actual, però no és suficient per reconstruir l’origen de cada pintura.

Una paleta pròpia, no un codi d’un sol color

La descripció més fidel de Cadaqués seria la d’un poble de façanes blanques i pedra grisa, animat per fusteries verdes i blaves i per accents vermells, granats, ocres i ceràmics. El blanc és el color predominant; entre els colors secundaris no s’ha demostrat cap majoria quantitativa.

El verd conserva, tanmateix, una singularitat especial. No perquè es pugui demostrar que totes les cases l’utilitzessin més que el blau, sinó perquè enllaça l’arquitectura quotidiana amb un dels objectes més característics de la memòria local: el doll. El blau aporta la imatge marítima i modernista; els tons vermells i terrosos recorden la ceràmica i la policromia de les cases d’indians. Junts formen una identitat més rica i autèntica que el tòpic uniforme del blanc i el blau.